NO ÉS TAN FÀCIL i TAKUMBA celebren el final de festa d’Escenes 2011
Es tanquen les Escenes d’aquest any, i el Lacetània Teatre en fa una valoració molt positiva, tant des de l’Organització, com ja era habitual cada any, com la primerenca Realització de la totalitat del cicle.
Cal destacar la gran acceptació per part del públic i les bones crítiques rebudes en cadascuna de les tres obres. I felicitar els tres equips tècnics que han assumit els muntatges.
També donem les gràcies a l’Ajuntament i al Consell Comarcal pel seu suport. I a tots els que heu tastat i gaudit del teatre de “primera fila” en aquest cau anomenat TATRAU.
El TATRAU Teatre tanca de portes enfora, però dins hi continuarà la intensa activitat dels últims mesos. Arranjaments diversos del local, i assajos de l’obra que es farà per Festa Major, de moment podem avançar que serà una “alta comèdia anglesa”, adaptada al món solsoní.
El Tatrau tornarà a obrir a mitjans d’Agost amb un Curset Teatral. I s’està estudiant fer-hi un Festival de Tardor.
Recordem que en breu s’encetarà la campanya ‘Apadrina una Cadira’.
Moltes gràcies a tots.
Lacetània Teatre
Es tanquen les Escenes d’aquest any, i el Lacetània Teatre en fa una valoració molt positiva, tant des de l’Organització, com ja era habitual cada any, com la primerenca Realització de la totalitat del cicle.
Cal destacar la gran acceptació per part del públic i les bones crítiques rebudes en cadascuna de les tres obres. I felicitar els tres equips tècnics que han assumit els muntatges.
També donem les gràcies a l’Ajuntament i al Consell Comarcal pel seu suport. I a tots els que heu tastat i gaudit del teatre de “primera fila” en aquest cau anomenat TATRAU.
El TATRAU Teatre tanca de portes enfora, però dins hi continuarà la intensa activitat dels últims mesos. Arranjaments diversos del local, i assajos de l’obra que es farà per Festa Major, de moment podem avançar que serà una “alta comèdia anglesa”, adaptada al món solsoní.
El Tatrau tornarà a obrir a mitjans d’Agost amb un Curset Teatral. I s’està estudiant fer-hi un Festival de Tardor.
Recordem que en breu s’encetarà la campanya ‘Apadrina una Cadira’.
Moltes gràcies a tots.
Lacetània Teatre
(HOMES Revival)
(NO CAU LA NIT)
(NO ÉS TAN FÀCIL) Aquest cap de setmana s’ha estrenat HOMES Revival en un TATRAU Teatre ple a vessar d’un públic, que s’ha trobat cara a cara amb cinc ACTRIUS, en majúscules.
Què poden fer cinc dones tot cuinant? Criticar els homes.
I és que per fer una bona truita, s’han de trencar ous! – dixit
Aquest és el punt de partida d’Homes Revival. D’unes màximes particulars a unes “mínimes” universals. De la cuina al transformisme d’un xaval i les seves palles mentals (i físiques), passant per un xicot aturat davallant en una nit frenètica, fins arribar a la quotidianitat d’una parella desgastada d’acomodament. Tot això servit a tres bandes.
HOMES Revival farà les dues últimes funcions dissabte 28 a les 22h, i Diumenge 29 a les 19h.
(Fotos Héctor Núñez)
Què poden fer cinc dones tot cuinant? Criticar els homes.
I és que per fer una bona truita, s’han de trencar ous! – dixit
Aquest és el punt de partida d’Homes Revival. D’unes màximes particulars a unes “mínimes” universals. De la cuina al transformisme d’un xaval i les seves palles mentals (i físiques), passant per un xicot aturat davallant en una nit frenètica, fins arribar a la quotidianitat d’una parella desgastada d’acomodament. Tot això servit a tres bandes.
HOMES Revival farà les dues últimes funcions dissabte 28 a les 22h, i Diumenge 29 a les 19h.
(Fotos Héctor Núñez)
HOME, I TANT!
Després de l’èxit de NO ÉS TAN FÀCIL i NO CAU LA NIT, el TATRAU TEATRE es tornarà a omplir de riallades amb HOMES Revival, una versió renovada, ampliada i remasteritzada dels HOMES! de fa una quinzena d’anys. Amb un repartiment gairebé íntegre a l’anterior, aquesta versió s’enmarca dins la nova corrent del “Teatre Total”, on l’espectador gaudirà de les funcions amb els cinc sentits: La vista, la oïda, el tacte, l’olfacte i, fins i tot, el gust!
I és que aquestes dones, ens conviden a sopar a casa seva els propers dos caps de setmana.
Ha estat un plaer poder “jugar” junt amb vosaltres durant aquestes setmanes d’assajos.
Només desitjar-vos “Molta merda!” i… Bon profit.
Aleix Albareda
Els HOMES Revival són:
- Guillermina Dach
- Tate Gualdo
- Montse Gualdo
- Marga Torres
- Elis Colell
Ajudantia: Maria Arissa
Llum: Sara Reig
So: Doménech Marmi
(Fotos d'assaig)Un petit escenari Inaugurat el Tatrau Teatre, s’estrena el cicle Escenes. Són dos motius d’orgull. L’un complementa els equipaments de Solsona. L’altre, realitzat cada any amb obres foranes, enguany és cobert íntegrament per Lacetània. No quedarà sense fer tot i la falta de diners.
Fa quinze dies vaig tenir la sort de no quedar-me fora de l’últim passi de “No és tan fàcil”. Bona feina la del Joan Vilar, l’Ester i la Júlia Mascaró i el Francesc Boix amb aquesta obra de Paco Mir. Un bon fart de riure, com ja avisava el seu director, el Joan Francesc Manzano. Una hora i cinc minuts d’humor garantia El Tricicle, nodrit de gags enllaçats amb bon ritme i soberanament ben actuats. No em vull posar atrabiliari però, en els temps que corren, tota riallada arriba regalada. Ho sento per tots els qui se l’hagin perduda. Ara només queda que no ens passin de llarg les dues que queden: “No cau la nit”, que ja s’està emetent, escrita i dirigida pel solsoní Josep Maria Parcerissa –que també hi actua!- i “Homes”, del Josep Maria Benet i Jornet i el Sergi Belbel, entre altres, i dirigida per l’Aleix Albareda.
Si encara no han trepitjat el Tatrau, si no van assistir a la seva inauguració, si no han alçat la vista per recórrer els dos pilars empresillats que aguanten el nou sostre, si no han albirat la gàrgola que personalitza el seu imagotip, si no han petjat els mosaics del seu terra ni han visitat els seus urinaris –i perdonin que els escoli aquí però és que es tanquen amb un baldó antic rovellat que és una delícia-, si encara no han fet res de tot això, aprofitin i assisteixin al cicle Escenes. Mataran dos pardals d’un sol tret. I que després no es digui que no es fan coses en aquest poble.
Sergi Ballespí Doctor en Psicologia
NO CAU LA NIT no és més que una al•legoria sobre una realitat molt pròxima a tots nosaltres. Les següents paraules, escrites per Joan Maragall el 1897, serviran d’introducció: “Uns diran: si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m’haig de privar d’aquesta honra i d’aquest profit? Està bé no privar-se’n: que tradueixin el llibre, que comprin el quadro: però res més. I sobretot quan pintem un altre quadro i escrivim un altre llibre, no pensem en que a Madrid podrem col•locar-lo, perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel•lectual. Altres diran: enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l’Espanya (...). Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d’home dèbil, a un interès massa petit”.
Escriptor/convidat: Jm Parcerisa
Senyora, mare: Dolors Rosas
Jove, fill gran: Ostap Sokhatskyy
Noia, filla petita: Clara Corominas
Home: Marcel Riu
Dona del mirall: Maria Ariza
El primer muntatge de Tricicle que vaig poder veure va ser “Manicòmic”. Es representà a la sala Xelsa el dia 7 de setembre de 1983.
Al muntar l’escenografia s’adonaren que les peces que portaven per fer la càmera negra eren insuficients i a corre-cuita es va anar a buscar les del grup de teatre Lacetània.
Per quest motiu vaig fer coneixença amb els membres de Tricicle. Després de sopar, ja que la funció començava bastant tard, estàvem mirant el castell de focs, que encara es feia a la plaça del Camp, recolzats a la paret de les “monges” amb tanta mala sort que les restes d’un petard van anar a espetegar al cap del Joan Gràcia produint-li un bon tall. Amb celeritat vam anar a la clínica i li van posar dos punts de sutura i la corresponent injecció del tètanus i cap a la Xelsa a fer la funció.
Des d’aquella nit, sempre m’ha agrada’t el teatre, si és que li podem dir així, de Tricicle. En caure a les meves mans el guió de l’obra “No és tan fàcil”, sabia segur que l’acabaríem representant.
L’obra ens presenta al personatge del Quique amb una disjuntiva vital. Separar-se o no de la seva dona. Tos els dubtes, els remordiments, teories i plantejaments aniran fluint a través de la conversa que manté amb un cambrer de bar complementant-se amb escenes casolanes que ens situaran el Quique i l’Andrea en altres espais escènics.
“No és tan fàcil” és una comèdia còmica mirada amb el prisma del protagonista on s’hi veuen amb molta facilitat els gags de Tricicle. Si fóssim capaços, durant la representació, de posar-nos en la pell de l’Andrea potser l’obra la hauríem de catalogar, sense arribar a ser-ho, de comèdia dramàtica, El que sí hi trobaríem és un cert regust agre-dolç.
I ara a fruir de la funció, ja que tenim moltes rialles assegurades.
JF Manzano
QUIQUE Joan Vilar
ANDREA Ester Mascaró
CAMBRER Francesc Boix
NOEMÍ Júlia Mascaró
Fa quinze dies vaig tenir la sort de no quedar-me fora de l’últim passi de “No és tan fàcil”. Bona feina la del Joan Vilar, l’Ester i la Júlia Mascaró i el Francesc Boix amb aquesta obra de Paco Mir. Un bon fart de riure, com ja avisava el seu director, el Joan Francesc Manzano. Una hora i cinc minuts d’humor garantia El Tricicle, nodrit de gags enllaçats amb bon ritme i soberanament ben actuats. No em vull posar atrabiliari però, en els temps que corren, tota riallada arriba regalada. Ho sento per tots els qui se l’hagin perduda. Ara només queda que no ens passin de llarg les dues que queden: “No cau la nit”, que ja s’està emetent, escrita i dirigida pel solsoní Josep Maria Parcerissa –que també hi actua!- i “Homes”, del Josep Maria Benet i Jornet i el Sergi Belbel, entre altres, i dirigida per l’Aleix Albareda.
Si encara no han trepitjat el Tatrau, si no van assistir a la seva inauguració, si no han alçat la vista per recórrer els dos pilars empresillats que aguanten el nou sostre, si no han albirat la gàrgola que personalitza el seu imagotip, si no han petjat els mosaics del seu terra ni han visitat els seus urinaris –i perdonin que els escoli aquí però és que es tanquen amb un baldó antic rovellat que és una delícia-, si encara no han fet res de tot això, aprofitin i assisteixin al cicle Escenes. Mataran dos pardals d’un sol tret. I que després no es digui que no es fan coses en aquest poble.
Sergi Ballespí Doctor en Psicologia
Aquest darrer cap de setmana s’ha estrenat al Tatrau Teatre l’obra NO CAU LA NIT, de Josep Maria Parcerissa, jove membre de Lacetània Teatre que a més d’escriure l’obra, n’ha dirigit el muntatge i hi participa com actor. NO CAU LA NIT és la segona obra que es representa en l’actual edició del cicle Escenes que organitza Lacetània Teatre.
NO CAU LA NIT és una obra no exempta de contingut polític que pretén arribar al públic a partir d’una gama d’emocions sofertes per uns personatges aparentment desconeguts i llunyans. L’argument gira al voltant d’una família formada per una mare malalta, un fill superb, una filla sotmesa i un nouvingut que apareix a la casa en decadència convertint-se en còmplice de les alegries i els turments. A mesura que progressa l’espectacle els espectadors passen a formar part de la família, comprenent els personatges de mica en mica. Tot plegat desemboca en un final que busca la reflexió dels assistents, quan ja s’ha desemmascarat la veritat dels personatges.
A més del fet inusual de poder assistir a l’estrena d’una obra d’un autor local, el muntatge permet comprovar com el relleu generacional dels actors del Lacetània Teatre està assegurat. Damunt l’escenari, els joves actors demostren talent, força i capacitat de posar-se a la pell d’uns personatges psicològicament complexos. Les properes representacions de NO CAU LA NIT són el dissabte dia 14 a les 22:00 i el diumenge 15 a les 19:00 al Tatrau Teatre.
NO CAU LA NIT és una obra no exempta de contingut polític que pretén arribar al públic a partir d’una gama d’emocions sofertes per uns personatges aparentment desconeguts i llunyans. L’argument gira al voltant d’una família formada per una mare malalta, un fill superb, una filla sotmesa i un nouvingut que apareix a la casa en decadència convertint-se en còmplice de les alegries i els turments. A mesura que progressa l’espectacle els espectadors passen a formar part de la família, comprenent els personatges de mica en mica. Tot plegat desemboca en un final que busca la reflexió dels assistents, quan ja s’ha desemmascarat la veritat dels personatges.
A més del fet inusual de poder assistir a l’estrena d’una obra d’un autor local, el muntatge permet comprovar com el relleu generacional dels actors del Lacetània Teatre està assegurat. Damunt l’escenari, els joves actors demostren talent, força i capacitat de posar-se a la pell d’uns personatges psicològicament complexos. Les properes representacions de NO CAU LA NIT són el dissabte dia 14 a les 22:00 i el diumenge 15 a les 19:00 al Tatrau Teatre.
NO CAU LA NIT no és més que una al•legoria sobre una realitat molt pròxima a tots nosaltres. Les següents paraules, escrites per Joan Maragall el 1897, serviran d’introducció: “Uns diran: si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m’haig de privar d’aquesta honra i d’aquest profit? Està bé no privar-se’n: que tradueixin el llibre, que comprin el quadro: però res més. I sobretot quan pintem un altre quadro i escrivim un altre llibre, no pensem en que a Madrid podrem col•locar-lo, perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel•lectual. Altres diran: enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l’Espanya (...). Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d’home dèbil, a un interès massa petit”.
Escriptor/convidat: Jm Parcerisa
Senyora, mare: Dolors Rosas
Jove, fill gran: Ostap Sokhatskyy
Noia, filla petita: Clara Corominas
Home: Marcel Riu
Dona del mirall: Maria Ariza
El primer muntatge de Tricicle que vaig poder veure va ser “Manicòmic”. Es representà a la sala Xelsa el dia 7 de setembre de 1983.
Al muntar l’escenografia s’adonaren que les peces que portaven per fer la càmera negra eren insuficients i a corre-cuita es va anar a buscar les del grup de teatre Lacetània.
Per quest motiu vaig fer coneixença amb els membres de Tricicle. Després de sopar, ja que la funció començava bastant tard, estàvem mirant el castell de focs, que encara es feia a la plaça del Camp, recolzats a la paret de les “monges” amb tanta mala sort que les restes d’un petard van anar a espetegar al cap del Joan Gràcia produint-li un bon tall. Amb celeritat vam anar a la clínica i li van posar dos punts de sutura i la corresponent injecció del tètanus i cap a la Xelsa a fer la funció.
Des d’aquella nit, sempre m’ha agrada’t el teatre, si és que li podem dir així, de Tricicle. En caure a les meves mans el guió de l’obra “No és tan fàcil”, sabia segur que l’acabaríem representant.
L’obra ens presenta al personatge del Quique amb una disjuntiva vital. Separar-se o no de la seva dona. Tos els dubtes, els remordiments, teories i plantejaments aniran fluint a través de la conversa que manté amb un cambrer de bar complementant-se amb escenes casolanes que ens situaran el Quique i l’Andrea en altres espais escènics.
“No és tan fàcil” és una comèdia còmica mirada amb el prisma del protagonista on s’hi veuen amb molta facilitat els gags de Tricicle. Si fóssim capaços, durant la representació, de posar-nos en la pell de l’Andrea potser l’obra la hauríem de catalogar, sense arribar a ser-ho, de comèdia dramàtica, El que sí hi trobaríem és un cert regust agre-dolç.
I ara a fruir de la funció, ja que tenim moltes rialles assegurades.
JF Manzano
QUIQUE Joan Vilar
ANDREA Ester Mascaró
CAMBRER Francesc Boix
NOEMÍ Júlia Mascaró
